Aire!

L’aire em neteja les idees, em connecta amb la llibertat de ser sense artifici.
Em manté present perquè em fa sentir el seu contacte a la meva pell.
L’aire en aquests moments m’acaricia.
Recordo quan  la seva presència em resultava insuportable i feia perillar la meva cordura.
I em pregunto de qui depèn, d’ell o de mi?

La ment i l’aire  sempre junts en lo simbòlic.

Martina Burlet

Maria Pedró

Tanca els ulls

Obro la finestra i gaudeixo de l’aire fresc del matí. Tanco els ulls i em deixo portar per les
sensacions, pels records, per la imaginació.

L’aire és fresc i tot està en silenci. Em recorda aquell aire net i fresc de finals de setembre a
Suïssa. Soc a la terrassa d’un petit monestir budista i des d’aqui veig Ginebra i el llac Leman.
Pujant a aquest cim per visitar el temple hem sortit de Suïssa i ara som a França, però no ens hi hem adonat i ens sorprèn que ens deixin pagar amb euros. ¡Qué considerats, aquests monjos, pensem, que pensen a posar les coses més fàcils als turistes! A prop de nosaltres i ha una esplanada desde la que es llancen a volar dos nois amb ala delta. Semblen ocells.
Fa sol, i l’aire tebi em porta a aquella tarda de primavera, en algún poble de la costa daurada que no puc recordar. Hem vingut a passar un cap de setmana ballant a un hotel, però tenint el mar tan a prop no me’n puc estar de venir a passejar descalça per platja, i fer una capbussada encara que l’aigua estigui glaçada. M’agrada ser l’única persona a l’aigua, sentir només el so del vent i les onades.
Ara plou, i em veig passejant pels carrers del centre històric de Verona. La pluja és sempre la nostra companya de viatge. Però la vida no s’atura per una mica de pluja i la ciutat és plena de turistes que passegen desafiant el mal temps. Sempre m’ha semblat que les ciutats tenen algo especial els dies de pluja, un encant que el sol més lluent no els hi pot donar.
Ja és de nit i torno a sortir a la finestra. M’imagino passejant per una ciutat qualsevol, una fresca nit de finals d’estiu. No sé si sóc a Catalunya, a una capital europea o a l’altra punta del món, i no sé tampoc qui m’acompanya aquesta nit, però tant me fa per que sé que estic gaudint al màxim del moment i de la companyia. Sé que algún día, més aviat del que ara pugui pensar, seré allá.

Mentrestant, tanco els ulls, i em deixo portar.

Noe de Casas

Collage_Núria

Núria Martorell i Soldevila