Buidar calaixos, omplir la vida

Feia vint-i-tres dies que estaven tancats a casa, feia vint-i-tres dies que s’havia anunciat l’estat d’alerta i prohibit als ciutadans (quasi de tot el món) sortir de casa seva. Només podien alguns, i amb por, anar al seu lloc de treball perquè es consideraven serveis essencials, sortir per anar a ocupar els seus llocs de feina i en acabar, tornar a casa sense distraccions.

Les sirenes de la policia es feien sentir per la ciutat vigilant que tothom estigués on havia d’estar. Era molt important per cuidar la salut de tots. De tant en tant el silenci es trencava pel so d’una ambulància i aleshores el cor els feia un salt i repassaven mentalment la llista dels seus familiars i coneguts, es quedaven més tranquils i se sentien egoistes perquè que aquest cop no els havia tocat, havia tocat a algú altre.

Però malgrat tot aquest panorama exterior, a casa de la Laia i el Pol aquell dia feia olor de pastís de poma, i es respirava alegria i bon humor.

Els bessons s’havien llevat d’hora, quasi no havien pogut aclucar l’ull amb els nervis de la festa.

La mare, el dia abans els va dir que l’endemà era un dia molt especial, era l’aniversari del dia en què els havia somniat, a tots dos!, amb aquelles carones que feien de pa de pagès… El Pol i la Laia sempre s’emprenyaven molt quan els deia això de les seves cares rodones, però avui li deixaven dir i reien moltíssim estirats a terra del menjador fent angelets de neu imaginaris.

Aquell matí no va haver-hi deures! El Pol era l’encarregat de reunir tots els ingredients i, ajudat per la mare, preparar el pastís. Per això va retrobar al calaix dels embolics de les golfes el súper barret de cuiner de quan l’oncle feia pràctiques a l’escola. Això, i una cullera de fusta professional de debò.

La Laia per la seva banda s’encarregava de tota la decoració, una tasca amb molta responsabilitat i molt i molt important: va retallar figures de paper, va pintar lletres i posar-les per tota la casa, va fer punta a tots el llapis de colors per fer confeti, va acabar esgotada.

Aleshores la mare va encendre el televisor i amb la màgia de YouTube va fer que a la tele hi sortís una llar de foc! Els dos nens estaven encantats. Després de dinar a terra del saló dins la tenda de campanya que la mare havia muntat amb llençols i agulles d’estendre, van bufar les espelmes.

Més tard la mare va pujar a les golfes i va baixar de nou amb el calaix dels embolics. Aquell calaix que només podien remenar en moments realment especials…
Del calaix en van sortir: les joies de fusta de l’àvia, les corbates de l’avi, la faldilla de l’esbart de la mare, els pantalons de la disfressa d’indi de l’oncle Pep, flors de drap que la mare de joveneta es posava als cabells, els estris de maquillatge i les pintures de la tieta Fina i unes dues mil andròmines més.

Per l’encanteri del calaix, la Laia es va convertir en una dama de l’alta societat i el Pol en un músic de rock, i la mare… no sabem exactament en què es va convertir. Després d’això, el Pol va ser una princesa, la Laia un policia, la mare una castanyera, el Pol un pintor, la Laia la millor amazona del món, la mare un cavaller, el Pol un gàngster, la Laia una actriu…

I van quedar tots tres adormits dins la tenda de campanya. La Laia duia els llavis pintats una mica per fora i el Pol amb el seu bigoti estava tacant els llençols que eren les parets de la casa d’aquella família aquella bonica nit.

Els va agafar la nit mentre anaven buidant aquell calaix i omplint de vida aquell menjador màgic.

Ester Mate Castellà

 

Buidant calaixos_Julia MM

Júlia Martínez Martorell