Carta a…

Estimada jo:

T’escric en un moment complicat per explicar-te justament coses que t’ajudaran a entendre’t a tu mateixa i adonar-te confiança, ara que tens 7 anys.

Aprofita aquests moments de joc amb els germans que tan t’agraden. T’agrada imaginar cases segures on la teva família no ha de témer res, quan fas amagatalls sota la taula del menjador amb cadires i robes, i t’hi fiques amb ells  i les nines que tan estimes.

Gaudeix de les  tardes innoblidables amb ” l’exin-castillos”, on s’escampen totes les peces per terra, peces que abans i després guardes a la caixa cilíndrica del “colon”, però sempre se’n perd alguna, inevitablement. 

Com us agraden les  hores de bicicleta i patins al carrer. Aquesta sensació de llibertat que teniu, tot i que només podeu anar a fer la volta per davant de casa, i una volta a la mançana amb la condició de tornar de seguida al davant. Sí, la sort de tenir germans, i una família nombrosa no la te tothom. S’estableix un vincle màgic, amb els germans, sostingut en el temps, que ja mai desapareix.

Quina sort,  fer vacances tan llargues… Vacances llargues a la platja o a la muntanya, on no necessites amics, perquè en tens prou amb els germans. 

Podràs estudiar, rodejada d’estudiants, a dins de casa mateix. T’agradarà molt. Compartiràs amb el pare moments molt bonics de pedagogia i ensenyança. Perquè els estius també serviran per  ajudar-lo en la seva feina, però ell t’ajudarà a tu en la tasca més pedagògica.

Sommiaràs amb ell poder fer una carrera de matemàtiques, junts, a la facultat (cosa que mai passarà), i  sola, no t’atreviràs mai a fer-la. L’avi matemàtic,…, pesarà força en la família.

L’altre avi t’explicarà milions de vegades les diferents batalletes de la guerra. No t’hi fixaràs massa i això serà un error. Després ja no recordaràs gaire res.

T’allunyes dels demés llegint històries. Això et passarà tota la vida. T’encanta endinsar-te en aquestes històries. Potser sovint prefereixes viure-les màgicament per allunyar-te de la teva pròpia història. Aquests moments de viatge marxes molt lluny del teu món.

Se que penses molt amb la mare, que la sommies i la veus, però això t’ho amagues i ningú ho sap. Només jo, que sóc tu , coneix aquest secret. Sovint et despertes a mitja nit plorant. Llavors, et sembla impossible que ella ja no hi sigui, ( però si l’acabes de veure, allà davant, tan real…) Quan d’aquí uns anys el pare també marxi, no acceptaràs tampoc la seva mort i seguiràs veient-lo en somnis. 

Seria bo que en poguessis parlar amb algú. Poder-ho compartir amb els germans estaria bé. Potser els hi passa el mateix, i tampoc ho expliquen. Encara ara no sé si això els passava. Mai no els ho he preguntat.

Quantes vegades has plorat tant, que t’has pensat que mai més podries deixar de fer-ho? Durant tota la vida hi haurà molts moments que tornaràs a plorar i tornaràs a tenir la sensació de no poder parar mai. Sempre podràs. 

De sempre has desitjat ser mare, i ho seràs. I tant que ho seràs!. T’agradarà ser mare en totes les diferents etapes per on passaràs. I ho gaudiràs, igual que gaudiràs dels fills. I també ells creixeran, rodejats de les seves pròpies circunstàncies. Els hi donaràs el que més desitges per a tu: que siguin prou lliures per decidir el que vulguin ser i com ser-ho. La llibertat que tan aprecies, sí. La llibertat de poder ser tal com un és, sense judicis. La llibertat per a poder decidir el propi camí.

Tindràs grans amics i amigues, que aniran canviant en el temps. Seran amistats molt profundes i d’una gran estimació.

Durant tot el teu camí, trobaràs persones d’una gran vàlua que et cuidaran, t’estimaran i et valoraran tal i com ets. Et faran sentir feliç i els estaràs agraïda perquè sentiràs que  la teva vida, tal i com ha anat, ha valgut la pena viure-la.

Una abraçada,

          t’espero en el meu jo, d’aquí a 50 anys! 

                                                                                                                Montserrat López i Simó

 

Laura Gómez

 

Em ballen les lletres al cap
com si fos una festa del te
hi ha una essa que es perd i arrossega la panxa per terra com qui vol ser un ocell
en podria fer sort o sucre o un salt
em podria estimar una paraula tant i allargar-la amb aquesta essa al final

Em ballen les lletres al cap
algunes es corden i sonen com una dos cops
tenen fills i es fan llargues com la cua d’un astre i velles i sembla que parlen d’abans de la guerra i només volen pa i pau i són bones i expliquen històries i resen al llit i s’adormen amb àngels que guarden silenci i vigilen que no hi hagi perill

Em ballen les lletres al cap
com si fos una festa del te
i jo ballo amb elles també
en un equilibri impossible
amb la tassa fumejant a una mà i el plat amb un tros de pastís ben alçat a l’altra,
celebrant que tot és possible
i que tot és possible celebrant

Montse López Muley-Abdhalhà

Júlia Martínez Martorell