Carta als presos polítics

La carta que mai he escrit.

Entusiasmada, vaig anar a buscar sobres i segells. No deixaria a ningú sense carta. Ells, elles, estaven isolats en una habitació freda i buida, de 6 o 8 metres quadrats. Escriure’ls havia estat una bona idea. Una idea genial!

Però allà van quedar oblidats aquells sobres i segells. Va passar el temps, primer, dies, després, mesos, anys…van canviar vàries vegades d’adreça i allà seguien, les cartes sense escriure. No tenia idees, no sabia què dir. Sí que és veritat que en un moment determinat vaig fer un dibuix i vaig escriure quatre lletres. Però no sé si mai va arribar aquella única carta. Sempre me l’he imaginat estripada i a la paperera.

Cada dia des de llavors, que hi penso. Però no aconsegueixo escriure res. Què puc dir, des de la meva vida privilegiada? Com puc fer arribar el meu escalf, des del sofà de casa? Ells ho han fet tot per a mi. I jo, aquí, davant un paper, bloquejada i sense idees, incapaç de fer ni aquest petit gest per a ells i elles.

Ara, des de casa meva, de 110 metres quadrats, també aïllada, però conectada online amb les altres cases, em sembla que també estic atrapada. Atrapada? Però si puc comunicar-me i ho faig més que mai amb tothom! Si fins i tot parlo per telèfon, i això que mai m’ha agradat. I m’obligo a escriure aquella carta que mai he escrit des del meu lloc privilegiat.

 

Estimats companys, amics, a qui mai no he oblidat i tampoc ara:

Us he dit que us estimo? Sou valents, Sou els més valents que conec. Teniu unes famílies que fan tot el possible per acompanyar-vos des de la distància. El meu reconeixement i valoració. Són també molt valents. I necessiten molta força per aguantar totes les circumstàncies adverses que se’ls posa pel davant. S’han acabat els valents, d’entre els de la vostra classe. Ja no n’hi ha. De tant en tant, sorgeix algún gest inútil…

Però seguirem aquí, dempeus, esperant de nou la vostra sortida, encara que sigui parcial. Mentrestant, aprenem d’allò que ja no tenim ni tindrem mai. Aprenem d’allò que hem perdut, per no haver valorat prou. Mentrestant, ens mirem al mirall i reflexionem sobre el que som, sobre qui som, sobre com som. I busquem la manera de fer neteja de les coses inútils que encara guardem com un tresor. Intentem desprendre’ns d’això inútil, no sense certes dificultats. I aprenem a fer coses que mai havíem fet ni havíem volgut fer.

Valorem allò que tenim, privilegiats com som, com ara una llar amb bona gent feliç dins. Pensem en tots aquells que no poden tenir ni un lloc on reservar-se. És ara quan valoro aquelles caminades pel carrer per anar als llocs, lluny de l’aparcament. Que bé, poder aparcar lluny per caminar una mica!

Montserrat López i Simó

Angelina Salut