Del no-res al no-tot

No res hi havia, no tot s’hi val.

Va obrir la guardiola i no res hi havia… ni tan sols pols… 

Com podia ser?? como havien desaparegut els estalvis que, durant tot aquell any tan s’havia afanyat a guardar per fer el viatge esperat…. qui havia pogut ser el o la “desgraciada” que li havia fotut la pasta??

Raquel vivia en un pis d’estudiants, a vora el camp del Barça. Era el seu segon any d’universitat, sempre havia volgut fer periodisme, però es clar, durant els anys de batxillerat no havia estudiat gaire, li agradava massa sortir de festa, ja li deia la seva cosina, ja: Raquel, estudia una mica dona, que no trauràs la nota que et fa falta…. però amb ella la sort l’acompanyava, només calia que fes be les optatives de la “selec” i ja està. Aquest cop la sort no la va acompanyar, i es va quedar amb un 6 pelat, quan necessitava un 8, així que a corre-cuita va haver de buscar un pla “B” i va escollir turisme, 3 anyets, assignatures que li agradaven, bé, no era una mala opció. 

La Raquel, va arribar a Barcelona, d’un poble petit, no havia sortit gaire de la seva “Catalunya profunda” com a ella li agradava anomenar els seus orígens, la mal anomenada Alta Anoia, bé més correctament l’Alta Segarra. Venia d’un poble amb una mala mida, ni massa gran per poder passar desapercebut ni massa petit per poder conèixer a tothom…. aquest poble l’ofegava… així que qualsevol excusa era bona per marxar, i no perquè estigués malament a casa o amb els amics, què va!!! ella era la “Reina del Mambo” però se li quedava petit…. aniria a Barna i se la menjaria…. 

Va buscar-se un pis per a compartir, volia conèixer gent nova i allà es va plantar, ara feia més d’un any, en el petit pis del costat del Barça. Els seus companys eren del més variat: En Carles de ses Illes, la Vicenta de València i en Frederic, de Puigcerdà. De seguida va fer bones migues amb en Frederic i la Vicenta, però en Carles….. no acabava de encaixar amb ella.

Va passar un primer any fantàstic, va anar a totes les festes que va poder, i al final va aprovar el curs que era la condició que els pares li havien posat per poder continuar a Barcelona: “Aprofita el temps en tots els sentits” li havia dit la mare. La mare de la Raquel havia viscut a Barcelona i n’havia gaudit moltíssim de la ciutat, al final dels 80 i principis dels 90, amb totes les tribus urbanes que puguis imaginar-te, amb les nits al barri gòtic i a les tasques de l’època: La Musiqueta, l´Ovella Negra, el Drapaire….. L’Ester, la mare de la Raquel, recordava aquells temps amb enyorança i volia que la seva filla visques tot allò que ella va viure, però és clar , també volia que estudiés. En Víctor, el pare de la Raquel, era més tancat, era el viu reflexe dels homes de la Catalunya profunda…. home de poques paraules, desconfiat però honest, franc i molt bona persona…. ell volia que la seva filla es convertís en una dona i deixes de fer “raucades” com deia ell.

Així que la Raquel, va fer cas de la seva mare i va aprofitar el temps en “tots els sentits” i va aprovar, com va prometre.

Aquell estiu, la Raquel es va quedar a treballar a Barcelona, feia de guia turística pel Barri Gòtic, el que mes l’hi agradava era fer l’excursió de “La Catedral del Mar”, era una història molt interessant, amb un final mes o menys feliç i la gent que gaudia d’aquesta excursió eren gent que s’havien llegit el llibre i no eren massa meticulosos amb la història real de la ciutat. Els calers que estava guanyant eren per anar-se de viatge a Egipte i Israel, marxaven tota una colla de la “uni” i en tenia moltes ganes.

Per això quan va obrir la guardiola i va veure que no hi havia ni un duro, es va emprenyar moltíssim. Estava clar que només podia haver estat algú del pis, o bé, algú que hagués vingut de visita, però qui?? La Vicenta i en Frederic feia dos mesos que no hi eren, havien marxat a passar l’estiu amb les famílies, qui podia ser…. Ja està, va pensar “Ha estat en Carles”, en Carles i ella teníen una relació difícil, no es queien gaire bé, eren molt diferents, així que la Raquel va pensar, a  l’amor i a la guerra tot s’hi val…. i va decidir pispar-li els calers que ella sabia que guardava en aquella caixeta tan “cuca” al costat de l’ordinador….. i així ho va fer. 

A dia següent, a l’hora d’esmorzar, va veure que en Carles estava pàl·lid i menys comunicatiu del que normalment estava….. que ja era poc. Semblava que hagués plorat, així que la Raquel va preguntar -Que et passa? però només per cortesia, per que en el fons l’importava ben poc el que li passes a aquell “friky”, en Carles va començar a parlar: -Te’n recordes de la caixa blava al costat del meu ordinador? – Sí, va contestar la Raquel, -doncs dintre tenia els meus estalvis, ja saps, els calers de fer classes particulars, i de quan vaig a ajudar a la Xurreria quan hi ha partit de futbol, doncs els calers no hi són. La Raquel va començar a riure, -Ja jajaja, “donde las dán la toman”, com deia la meva àvia – Jajajaja.- Que vols dir?, preguntava en Carles sense entendre res, -Aquells calers eren per ajudar a pagar l’operació de pròtesis que s’ha de fer el meu avi, sinó, no podrà caminar més. Aleshores la Raquel va parar de riure….. es va adonar que en Carles no havia pogut ser el que li havia robat, perquè, de sobte se’n va enrecordar de que els calers els havia ficat al Banc, precisament per evitar que una cosa com aquesta pogués passar. Trista i penedida li va tornar els calers a en Carles, li va demanar disculpes i li va prometre que li faria l’habitació tot el temps que li quedava de carrera i va aprendre que mai “tot s’hi val” i que a les persones has de conèixer-les molt abans de jutjar-les.

Judit Viladrich Luna

Sira López