I de cop, tot recomença

L’eruga de pigues blaves

La petita eruga de pigues blaves es passejava entre les herbes. Menjava fulles verdes. Pujava muntanyetes i escalava els arbres. Ballava al so dels grills i el cant de les granotes. Vivia una vida regalada jugant amb les formigues i rient amb les marietes.

A la petita eruga de pigues blaves li agradava ser com era. Tenia una boca grossa per mastegar les fulles,  unes potes petites i fortes per pujar a la branca més alta, un cos molsut i flexible per moure’s com les onades, i uns pèls a l’esquena per fer pessigolles. Vivia una vida regalada i se sentia contenta.

Però un dia, pujant l’alzina, aquesta li va dir:

-T’hauràs de tancar a casa. S’ha acabat la vida d’eruga.-

L’eruga no ho entenia, però l’alzina era ben sàvia, la més vella de l’indret.

L’eruga de pigues blaves es fa fer una caseta de fulles verdes i seda. I allà es va quedar esperant el moment de sortir, i caminar, i caminar.

I un dia l’alzina va dir-li:

– Crec que ja és l’hora. Has de sortir de casa. S’ha acabat la vida d’eruga.-

L’eruga va sortir, però se sentia estranya. No tenia boca, sinó una llengua llarga. Les seves potes eres fines i estirades. El seu cos esprimatxat. I en comptes de pèls tenia ales.

Ja no podria menjar fulles, ni escalar els arbres, ni moure l’espinada, ni fer pessigolles. I ja no tenia pigues blaves, només dues ales tacades dels colors del mar. On era la seva vida regalada?

-Bon dia papallona.- va dir l’alzina sàvia. – És hora d’aprendre a volar i de libar el nèctar de les flors. És hora que estenguis les ales al sol.

I la papallona va batre les ales, i es deixà acaronar pel vent. Calia aventurar-se i descobrir per tornar a ser.

Manel Justicia Rivasés

2.3_Pol MM

Pol Martínez Martorell

Volar

M’escapo, no miro endarrere, tampoc endavant.
Miro banda i banda per no ser atropellada una altra vegada.

Volo, volo parant-me a cada cantonada.
Amagada. Allà on puc, allà on em deixen.

La fugida em fa sentir sola, desnutrida, trista.
Arrenco el vol de nou, endavant.
Sense mirar enrere.

I allà està, la flor. La flor que estic buscant.
És ella i m’està esperant.

Maria Pedró Cano

Flor_ Cadí

Cadí Rodríguez i Martorell