Junts reconstruirem

EL PEIX QUE VA DEIXAR DE BRILLAR

En un petit poble costaner d’algún racó del món, hi habitaven uns éssers un tan peculiars, eren humans amb un aspecte molt animal. Vivien en unes casetes a peu de platja, una preciosa i llarga platja. Eren una espècie de coves quelles casetes, amb pocs luxes, senzilles i, curiosament, totes tenien els sostres plens de pedres precioses que s’havien anat construint al llarg dels segles, i, a les nits, semblaven cels estrellats.

Un bon dia, a principis de Desembre, un dels veïns del poble va pescar un peix molt colorit i estrany però, a la vegada, preciós i brillant. Era molt màgic de veure, tota una fantasia. Va arribar a casa i li va ensenyar a la seva parella i els seus tres fills. Es van quedar bocabadats.

Van acabar cuinant el peix màgic, juntament amb els altres peixos que va pescar, es van menjar un bon àpat. Primer de tot, van provar entre tots el peix que brillava tant. En treure’l del forn ja no brillava, es va tornar de color marró ocre. Tenia un sabor a mar molt destacat i acabava deixant un regust amarg. I, després de provar-lo es van menjar tots els altres.

Passats uns dies, es van començar a trobar una mica desorientats. Sentien molt mal humor, cosa por recurrent en aquella casa, eren una família molt agradable i amorosa. Anaven passant els dies, i aquest mal humor s’intensificava i es va anar escampant per tot el veïnat. Se sentien de mal humor sense parar i cada vegada era més insuportable per tothom.

Ningú s’abraçava, no hi havia carícies, ni petons, ni cap mena d’afecte… Era una situació insostenible per absolutament tots els éssers d’aquell poble. Al mes següent, ho estaven començant a patir els pobles més propers i, dos mesos després, els més llunyans. Això no podia seguir així. Ningú sabia que estava passant, ningú volia ni podia aguantar més aquella situació.

Els carrers estaven buits, no volien trepitjar els carrers ni les platges per no trobar-se amb ningú. Només volien soledat. Els bars van tancar, els hospitals es van saturar, tot i no tenir la cura d’aquell maleït malhumor. Les cases tenien els menjadors buits. Es tancaven tots a les seves respectives habitacions o qualsevol espai per tal d’estar en soledat. I, també, menjaven aïllats.

Això era tot un fosc problema.

Fins que de sobte, va arribar un vaixell petitó amb un grupet d’éssers com els del poblet. Es van quedar aclaparats en veure tanta soledat, tant silenci i un munt d’animals passejant pels carrers i per tota la platja, animals, que van baixar dels rius i les muntanyes.

De cop, una d’elles, l’Elvira, va veure una senyora gran que sortia a comprar alguna cosa de menjar.

Senyora, disculpi!!

La senyora no la va ni mirar i va seguir el seu camí. Però l’Elvira necessitava parlar amb ella i no es va donar per vençuda.

– Disculpi senyora, què passa? Per què no hi ha ningú al carrer?

La Senyora la va mirar amb mala cara i va seguir sense contestar-la.

Senyora per favor, estic buscant a un familiar que està molt malalt. Em vinc a acomiadar. Necessito la seva ajuda per trobar-lo. No sé quina casa viu. – Li va mostrar una fotografia una mica antiga.

Al final la senyora, en veure aquella imatge i en reconèixer qui era aquell senyor li va assenyalar la casa, era una de les que donava a la platja.

– És aquella blanca, la de la porta blava

– Moltíssimes gràcies – i li va regalar un càlid somriure.

L’Elvira es va dirigir a la casa mentre els seus companys i companyes l’esperaven jugant amb la sorra i amb l’aigua del mar. Va trucar a la porta i va estar esperant una bona estona fins que, al final, una ésser la va obrir.

– Hola, no vull molestar, però estic buscant…- I li va mostrar la imatge.

– Si, viu aquí, és la meva parella. Qui ets i que vols?- Va dir-li  mostrant-se molt freda i seca.

– Sóc l’Elvira, la filla de la seva germana Luci. Fa dos mesos va tenir un mal pressentiment de què li havia passat alguna cosa i, amb molt d’esforç i investigació he pogut arribar fins aquí. Sempre l’he volgut conèixer, coses de la intuïció, suposo i/o de la màgia.

El tiet de l’Elvira va anar a parar en aquell poble de molt jove. Un dia, estaven navegant amb tota la família per aquelles mars i van tenir un accident, una ona intensa i forta els va tombar. El vaixell va quedar destrossat i, el seu tiet… Mai més en van saber res. El van estar buscant anys, sense pistes ni resultats. Ella, era una persona molt entusiasmada, molt valenta i molt inquieta i, després del pressentiment de la seva mare va decidir sortir a buscar-lo.

– Passa – Li va dir molesta.

Va sortir de l’habitació enfadat preguntant a veure qui era l’ésser que els estava molestant. I ella en veure el seu tiet, no van fer falta les paraules. El va abraçar com mai havia abraçat a ningú, van estar una bona estona així.

– Luci? Ets la Luci, la meva germana Luci?

– No tiet, sóc la seva filla gran- Va contestar emocionada.

– Co… Com? Han passat tants anys… I… Ets… Ets igual que ella.

– Ho sé, per això he vingut i no m’he donat per vençuda en la teva recerca. La mare ens ha parlat sempre molt de tu a mi i als meus germans. Jo, sempre, sense conèixer-te en realitat, et coneixia i et pensava molt i, en el fons sabia que estaves viu. I si, ho estàs!

No sabia que dir, estava en Shock i ella, amb molt d’amor, va seguir parlant.

– Fa dos mesos la mare va tenir un mal pressentiment, com si t’hagués passat alguna cosa molt dolenta i vaig començar a investigar on podries estar, i… Aquí estic…! Estàs bé? La meva mare té raó?

– Si, d’alguna manera sí. Fa uns dos mesos vaig sortir a pescar com cada setmana i vaig pescar un peix preciós de colors i que brillava com les estrelles a la nit. Aquell mateix dia ens el vam menjar tota la família. A partir de llavors, que ens hem sentit malhumorats i, al final, ho vam acabar enganxant a tot el poble.

– Ara entenc que no hi ha ningú enlloc i…

El seu tiet, content la va tornar a abraçar. No s’ho podia creure!

Aquella abraçada, va ser tan real, tan sentida i feta amb tant d’afecte i amor, que va començar a canviar la seva cara i va passar, de sentir mal humor i ira, a sentir amor i alegria.

Al llarg dels dies següents van veure que l’únic remei a aquella epidèmia de mal humor eren les abraçades i, així, molt a poc a poc tots junts van tornar a construir la normalitat. Bé a la normalitat no. L’Elvira es va quedar a viure en aquell meravellós poble amb alguns dels companys que la van acompanyar, i a prop del seu tiet. Va acabar regnant l’amor a tots els pobles més propers i, després, als més llunyans.

Maria Pedró Cano