Massa lluny

 

 

 

Gronxa’m espiga,

que el teu amable vaivé

prou m’equilibra.

Catapultat de sobte,

massa lluny m’enlairaré!

Miquel Palau

 

 

 

 

LA MARIETA

Et miro detingudament, de ben a prop, vull apreciar tots els matisos del teu ser, Marieta

Ara que el temps ha pres una estranya dimensió i que s’ha obert un parèntesi entre les presses, és moment de parar-me i aprendre. I em pregunto què tens per ensenyar-me, petitona? Si una metamorfosi imminent em convertís en tu, en què ens assemblaríem?

Observo la teva aparent fragilitat. Vulnerabilitat, millor dit. I tanmateix una gran fortalesa, consistència. Sota la closca vermella puntejada, s’hi amaguen unes ales que et duen al següent destí. Estàs sempre en ascensió, trepant des de baix i vencent dificultats per arribar a l’atalaia on divisar el paisatge i explorar on aterraràs a continuació.

Les teves potetes, petitones, donen la impressió que amb prou feines toquen la superfície on ets. I tanmateix t’hi aferres tan bé… de fet el vent sempre bufa aquí dalt. De vegades de manera suau, gairebé una carícia, com un xiuxiueig a cau d’orella. D’altres, de manera més enèrgica, amb ràfegues que et bambolegen, i llavors t’hi aferres fort acotant el cap, tancant els ulls i comptes fins a deu per a què passi aviat. I sempre passa…

Al vent d’aquests dies, ja no li podem dir vent. Huracà? No. Se li queda curt el nom… tal vegada haurem d’inventar-ne un de nou per aquesta manera de bufar salvatge. Tan se val. Ni aquesta envestida aconseguirà que et deixis anar d’allò que et sustenta. Ens assemblem en això també, no?

I quan, trepant per la meva particular espiga, arribi al capdamunt, com tu sempre fas, ja sabem que alçarem el vol…

Núria Martorell i Soldevila