Petons a l’aire i somriures de xocolata

L’amor té unes propietats sanadores innates, només ha de deixar fruit al nostre ventre on s’aferren les arrels poderoses de la vida. Ell sempre es repetia aquesta frase però al seu voltant estava ple d’avis que marxaven. Semblava que un cop arribaven a l’hospital el seu destí escrit era la mort. Les vivències d’en Gerard dia rere dia eren dramàtiques. Qui sap que els depararia. Davant el panorama en què es trobava intentava buscar records que el duguessin durant una estona cap allò que més estimava.

Els seus ulls s’enlluernaven entre les parets blanques i fredes de l’hospital. Ja no era allà. En Gerard estava fent un viatge als seus records, els seus plàcids records… Revivia aquelles tardes quan a les 17:35 la seva néta cridava des del carrer:

– Avi!!!!, obreee sóc la Flooor! La teva flor de primavera! – reia al finalitzar la frase-.

Des de dalt del balcó on hi tenia un ametller florit agafava quatre floretes i les llençava. Giravoltaven les unes amb les altres fins  a topar-se amb la Flor. La seva Flor, l’ànima que des que va néixer en veure-la en braços de la seva filla, va saber que seria la font dels seus somriures des d’aleshores fins a la fi. I així va ser. L’observava des d’allà dalt com el mirava mentre donava voltes amb els braços oberts per intentar que totes les floretes caiguessin sobre d’ella. Després s’ajupia per agafar una d’elles i posar-se-la rere l’orella.

A pas lent però el més ràpid que podia, l’avi anava a parar la xocolata desfeta que tenia sobre els fogons i seguia passadís enllà fins arribar al rebedor per obrir la porta vella de casa. Li encantava tenir tot sota control, fins i tot calculava el temps per a poder tenir la xocolata a punt per quan arribés la seva petita a veure’l. Era un dels rituals que els identificava.

Dues tardes a la setmana es reunien per crear unes històries màgiques, les feien a sobre la marxa. Ella dibuixava quelcom sobre el paper, després seguia l’avi i així consecutivament. Un cop donaven per finalitzada la il·lustració entrellaçaven els diferents elements fent que cobressin vida. Durant aquell precís instant la imaginació saltava de ment en ment mentre es prenien la tassa de xocolata que amb tant carinyo havia estat preparada. La Unió d’ambdós era única, igual que els seus contes.

Quan començava a fer-se fosc, la seva filla la venia a buscar per endur-se-la cap a casa. La Flor mai volia marxar de casa l’avi i els acomiadaments es feien molt angoixants fins que aquell moment es va transformar en un regal que queia del cel. L’avi mentre la petita s’anava de casa transformava els fulls de les històries creades en avions de paper, sortia al balcó i parava l’orella. Quan sentia que la porta es tancava començava a llençar tots els avions de paper. Ella reia al veure’ls divagar per l’aire, els recollia i li enviava petons de xocolata abans d’entrar al cotxe.

El record l’havia emocionat més que altres vegades. I és que en aquell precís instant la Flor havia creat un fil de llum.

Es va asseure davant la seva petita taula de casa seva i va plasmar tots els seus desitjos sobre un full de paper tal i com el seu avi l’havia ensenyat. Tota i quan dic tota és… Exclusivament TOTA la història anava dedicada a ell. Volia que es curés i li volia fer ententre que quan tornés, ella l’esperaría amb una gran gerra de xocolata desfeta. (Clar… una gerra, així hi havia més quantitat de xocolata i podien recuperar el temps perdut). Seguint el ritual va demanar a la mare que li fes un avió de paper. Es va enfilar a la finestra i el va llençar esperançada.

-Espero que li arribi a l’avi, li arribarà al avi, estic segura, avi es per tuu, aviii tu pots, avi t’estimo. -va dir amb veu fluixeta-.

La seva mare en veure aquell detall no ho va dubtar. Es va excusar dient que anava a fer la compra i es dirigí cap a l’hospital. Va pregar a les secretaries que la deixessin parlar amb una infermera i després d’insistir durant una llarga estona ho va aconseguir.Emocionada va explicar-li el moment que acaba de viure i li va entregar l’avió de paper amb la consigna que el fessin volar fins el seu llit. A l’infermera, li corria una llàgrima sobre les galtes. Els dies que estaven vivint eren extremadament difícils però aquests detalls les omplien d’energia positiva. Així que va acceptar amablement i es va dirigir cap a l’habitació.

La Greta, l’infermera va llençar l’avió fent que aterrés just sobre els seus llençols. En Gerard feliç va obrir l’avió, hi havien moooolts petons de xocolata, cors, flors, i un arbre. L’arbre tenia les arrels molt grans. Els nens i els avis són savis, saben que la il·lusió de viure està en les petites coses i que un petit gest es pot transformar en una llegenda.

No sabia que seria d’ell, tot i les ganes de lluitar el virus el podia guanyar, però avui estava tranquil i en pau amb si mateix. Es sentia fort i feliç l’essència que ell esguardava dins seu l’havia heretat la seva néta, aquelles rutines inventades havien donat fruit i de ben segur que deixarien imprempta durant generacions.

Tendrament va ensumar l’avió, feia olor a xocolata. I va dedicar-li allò tantes vegades ella li havia donat. Petons de xocolata i somriures al vent.

Seguim lluitant amb vosaltres. Aquest escrit va en honor a tots els avis que estan patint el COVID-19.

Daina Serrano